Just another WordPress.com site

(C) quadern bitàcola


El quadern de bitàcola en marina mercant és una llibreta en el que els pilots anoten l’estat de l’atmosfera, els vents que bufen, els rumbs que es fan, la força de les màquines amb les que es navega o el velam que utilitzen, la velocitat de la nau i els fets importants esdevinguts durant la navegació.

El cuaderno de bitácora en marina mercante es una libreta en la que los pilotos anotan el estado de la atmósfera, los vientos que soplan, los rumbos que se toman, la fuerza de las máquinas con las que se navega o las velas que se utilizan, la velocidad de la nave y los hechos importantes acaecidos durante la navegación.

————————————————————————————————-

QUADERN DE BITÀCOLA.

24 de gener de 2012

Aquesta setmana ha sigut llarga. Intensament llarga. La soledat envolta la casa, m’envolta a mi, els meus pensaments, el meu estòmag.

I amb la soledat he descobert la paraula diferència.  La diferència que m’encarna, o en la que jo m’encarno. Sentir-la, sostenir-la.  No tinc rumb, només brúixola. Ella. La meva diferència.  Descobreixo amb tristesa com l’he defugida per sobreviure. Aprenc a prendre qualsevol impuls, qualsevol imatge, qualsevol idea sorgida de l’inconscient i oferir-los a l’altar del nostre projecte. La meva diferència, potent i contundent. Hi intueixo la por amagada. Xiuxiuejo, no fos cas que em fugís. Com un animal tremola. Em mira als ulls.

Carmina P. Soriano.

Dimarts 24 de gener

Fins avui no hem pogut tenir la possibilitat de connectar-nos a internet. Com sabeu, estem a una casa sense electricitat. Vull donar les gràcies a sa nostra veïna que ens deixa estar a la seva acollidora casa per poder parlar amb el món!!

Hola genteta, ara que puc, que dir-vos?

El projecte va començar amb molta d’il·lusió, la setmana prèvia a entrar a la casa va ser un bogeria d’energia desmesurada. Feia molt que la proposta es gestava i no es decidia a sortir. Prepararem una inauguració per amics i familiars i ens llençarem a volar a passar per sobre d’una de les nostres pors. Decidides a acabar, a donar forma als nostres cossos negres de Galatzó40.

La primera setmana, ha estat per reconèixer la casa com a nostra. Per aprendre a mirar amb la llum de les espelmes, per aprendre a encendre i a cuidar el foc de les estufes, per posar el nostre cos i la nostra ment en un indret idoni per crear, per imaginar.

Poc a poc hem anat recopilant aprenentatges diversos alguns acumulats en el nostre organisme, d’altres ens han aparegut com a un regal, sorgien de les tasques diàries, de dels racons més ocults de la casa, sorgien de viure en unes condicions poc habituals com vengudes dels nostres ancestres. Mecanismes de vida que ens donen la confiança de què dintre nostre estem plenes de coneixements.

Respecte la por? Es present. Viu amb mi com a aliada. A estones ocupa molt d’espai, d’altres simplement és un amic que posa el toc de alarma. D’atenció a allò desconegut.

El que més en voltava pel cap aquesta primera setmana era la pregunta ¿seré capaç de donar forma a les meves pors? Una forma plàstica i teatral que arribi com a missatge? Que pugui ser explicada per un públic. Seré capaç? No tenc la resposta però si la il·lusió, il·lusió a la que hi aplico constància, esforç i compromís. Estic en aquest moments col·locant-me i fent créixer el meu “centre”. Buscant el meu pròpia llenguatge la meva manera de dir.

Laus Fullana

dijous 26 de gener

 De nou estic davant de l’ordinador, a casa de de la nostra encantadora veïnada. Emocionada perquè ara el projecte correrà per l’agenda local 21 del poble. Poc a poc ens donam a conèixer per racons inimaginats.

Deixant de banda aquesta alegria, i situant-me en la nostra tasca de treball actoral. Estic contenta. Avanço, cada dia, em sento que he trobat una peça més del trencaclosques.

Però sincerament ara no em sento inspirada per escriure, estic nerviosa perquè avui és un dia especial. Faig 30 anys!! i m’encanta. M’encanta el dia del meu aniversari.

Així que en comptes de col·locar a totes les línies d’aquest escrit la meva felicitat, vos recomano un text que he recuperat per la feina de l’actor. Es titula: Carta a los actores de Valère Novarina. Traducció de Fernando Gómez Grande.

Cita de la pàgina 16: “ ¿Dónde se encuentra el corazón de todo esto? ¿Es el corazón el que bombea, el que hace que todo circule?… El corazón de todo esto se encuentra en el fondo del vientre, en los músculos del vientre. Son los mismos músculos del vientre los que, presionando las tripas o los pulmones, nos sirven para defecar o para acentuar la palabra. No se trata de hacerse los inteligentes, sino de que las tripas, los dientes, las mandíbulas hagan su trabajo.”

Doncs amb aquestes em trobo activant les meves entranyes per tal que la meva veu expressi el que jo desitjo!.

Ens trobem en els esfinters!

Laus Fullana

Dilluns 31 de gener

Les pors són difícils de trobar, fins i tot de nomenar.  I és que penso que no pertanyen a ningú.  Són una entitat lliure que va passant d’una generació a una altra en el més absolut anonimat i amb plena impunitat. Són aquestes pors  que no em pertanyen les que jo he fet meves. Han crescut amb mi, alimentades amb constància per  totes les dones que m’han precedit.

Sí. Dic dones, perquè les pors de les que parlo les he rebut a través d’elles,  les dones que m’han ajudat a crèixer. I , com elles, en mi estan presents totes les dones que m’han precedit. Dones passades m’habiten el cos i la conscència i em xiuxiegen a cau d’una orella eterna que em conecta amb les primeres nits del món.

Les dones que m’habiten em parlen de lluites, dolor, vergonyes, injustícies i resignacions. Amb la meva vida cerco maneres de teixir les seves pors i fer-me un capell nou, o un vestit amb el que sortir i fer festa, treballar, lluitar, sentir plaer i ser feliç. Les escolto, les consolo, dormo amb elles… però no descansen, encara. No descansen. Les tindré al meu jardí. Faran crèixer l’arbre.

Tinc curiositat. Qui eren aquestes dones? Qui són? I jo? Com és ser dona per a mi? Com és ser dona si abandono les seves pors?

…fins aviat.

Dijous 2 de febrer

Respiram aires de neu. Riem i ens preparam amb ganes per la tempesta. Una situació que no hem viscut mai. Ens fa gràcia, il·lusió i per aquest mateix motiu no sentim la por, el temor que una tempesta pot portar.

Continuam treballant amb els cossos negres. Els nostres cossos negres, escoltats, sentits i observats d’angles ben diversos. Ara, des de ahir hem agafat els textos escrits per cosir-los amb la vivència del moment. Unim caps, cercant dins la nostra caixa d’eines de creadores tècniques diverses que ens tracen el camí del nostre espectacle. És sorprenent com una pot fer tasques diverses si es dona el permís. Jugam, jugam tot el dia fins a sentir la por del joc, por a no ser capaces de sortir del joc, a esdevenir boges i no poder deixar el llenguatge simbòlic de l’art. Però malgrat aquest temor, continuem jugant, per acabar aquesta partida!! Segurament, per poder jugar tranquil·les ens hem cercat, de manera inconscient, una guia, una mestra. Una brúixola que ens indica el rumb obrint-nos la porta de casa seva dos cops per setmana, amb històries increïbles, i una bona tassa de te calent. Gràcies veïnada!!

Un abans i un després és el que ensumo estan dintre aquest procés creatiu.

Laus Fullana

7 de febrer

Avui la neu ha marxat, encara que el vent gelat hi roman.M’adono amb tranquilitat com, sense adonar-nos, hem incorporat els nous costums que la caseta ens ha demanat. Costums que eren extranys per a mi i que ara m’ensenyen a viure en aquest petit context. Reservar aigua suficient, cercar i guardar llenya seca sota els plàstics (amb pedres a sobre perquè no voli…!), escalfar aigua per rentar i rentar-nos, deixar les botes de muntanya només entrar per no escombrar interminablement les conseqüències del bosc, moure’m en la foscor, interpretar els colors de la mar per saber quin humor tindrà el temps aquell dia…costums oblidats, penso, que la nostra plasticitat humana recorda amb poc esforç, com si ho haguessim fet sempre. Com si hagués nascut amb mi…curiós, com si hagués nascut amb mi…

Aquest estar sota el Galatzó,  a rabiar d’estrelles i llunes aquests dies, ha aconseguit que ahir tinguéssim escrit, per fi, el que serà el guió de l’obra. El part està cada volta més aprop i mengem vent.

Per sortir de sa por has de deixar de pensar, m’ha dit fa una estona la nostra veïna, la que ens ofereix l’internet i el tè setmanalment.  Idó, això farem.  Després de tant analitzar, recopilar textos, endinsar-nos en les nostres històries i romandre a la foscor, ha arribat el moment de deixar-se portar, com la nostra amiga diu. Fluir sense pensar en la por, deixar-nos endur per les emocions que ens desperta tot el treball fet.

Agafar-nos a l’instint i sortir del laberint.

Us enyoro.

Carmina.

Dimecres 8 de febrer

Que és a dia d’avui Galatzó 40?

Un experiment. Una vivència creativa per analitzar les pors heretades. Un procés creatiu que es construeix i desconstrueix diàriament, per donar forma a un espectacle teatral i performàtic que vol ser presentat el dia 25 de febrer.

Si avui m’assec per explicar de nou el que estem fent és perquè persones molt estimades, que ens estan ajudant des del començament, ens fan retorns per fer-nos veure incoherències dels nostres discursos. Fent-nos plantejar aquesta pregunta: Hem abandonat el que explicarem voraçment com a funcionament de Galatzó 40?

No ho sé. Amb aquesta observació, m’he sentit dolguda i atacada. I per tal de poder escoltar i desfilar la pregunta, per tal de trobar respostes hem guardat silenci la major part del dia, ocupant-nos del treball individual, continuant la construcció dels nostres personatges.

Encara no sé la resposta, em sorgeix que en certa mesura estau en lo cert. Però el que també diria és que havíem pensat un marc d’actuació que no vam saber explicar en detall. Descobreixo que sovint dintre aquest projecte no sé explicar-me, Em perdo. Inconscientment m’escapo. Tal volta fruit de la por. Però son escapades subtils, un anar i venir sense sortir del treball. Està tot inclòs. Tot suma. Ens ocupem de que tot sumi. Totes les vivències, les descobertes, les filam i les filarem fins el dia 25. I de ben segur que anem avançant. Caure i aixecar-se, redefinir-se, recol·locar-se. Aquesta és la tasca que fem.

La Carmina i jo ens descobrim parts ocultes i les col·locam en la ficció per tal de crear aquests personatges nascuts del nostre subconscient i modelats des del conscient. Utilitzant aquesta capsa d’eines que tenim dintre nostre. Generada amb tots els anys acumulats que conformen els nostres cossos.

Galatzó 40 no és sols un marc de quaranta dies a una casa petita d’Estellencs amb horaris estrictes per acabar de donar forma a textos sobre la por que ja teníem escrits. Sinó que és la nostra primera producció en solitari de treball teatral. Un projecte per trencar amb la pròpia por de crear. Per deixar sortir les dones que viuen en el nostre interior. I certament aquesta feina que ens em marcat a instants s’ens escapa. Atentes estem per no abandonar, per assumir limitacions i poder arribar a generar un final. Una peça teatral. Disculpeu-nos si esdevé quelcom diferent. No serà fruit de l’abandó.

Jo estic obrint portes i finestres del meu cos-casa per deixar entrar l’amor. Per desfer-me d’autoexigències i dureses. I en definitiva per sentir, assumir i acceptar una mica més la vida i la mort.

Anuncis

One response

  1. Aleix

    COm us va noies? Molts ànims! I no us desanimeu, que auestes coses són molt dures però al final val la pena!

    febrer 11, 2012 a les 7:27 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s